• Imprimeix

El tors de Venus

Aquesta escultura està ubicada al Passatge d'Aristides Maillol

El Tors de Venus data del 1918-1925 i té unes dimensions de 115 cm x 48 cm x 33cm. Està instal·lada de manera asimètrica sobre una enorme peanya de fusta laminada que s'adiu amb l'entorn, i que emergeix d'una làmina d'aigua.

L’escultura es troba situada a la plaça pública que comunica la Gran Via de Jaume I  amb la plaça de l'Hospital, just davant la Casa de Cultura. Aquest indret ofereix espais on conviuen i dialoguen de forma perfectament harmònica els dissenys més agosarats, metàl·lics, de ciment i vidre, de nova construcció, amb les estructures de pedra de l'antic edifici barroc.

Aquesta escultura forma part d'una sèrie de sis que es van realitzar a la foneria d'Émile Godard, directament al Museu Maillol, Fundació Dina Vierny (la musa de l'artista) de París. Aquesta obra va formar part de l'exposició L'art de Maillol, que es va instal·lar a la Pedrera de Barcelona des de l'octubre de 2009 fins al gener de 2010.

Iniciativa

L’escultura forma part del patrimoni cultural de Catalunya, i la seva adquisició i instal·lació és important i remarcable ja que a Catalunya només hi ha una altra escultura de Maillol instal·lada, a la rodalia del MNAC, a Barcelona. La inauguració oficial fou el 26 de febrer de 2010.

Arístides Maillol

Arístides Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944) ha estat un dels escultors més rellevants del segle passat i el seu art se situa entre els cànons estatuaris del segle XIX i la modernitat que es va imposar, primer amb els avantguardistes i, després de la Primera Guerra Mundial, amb futuristes, surrealistes i cubistes.

Va iniciar la seva activitat artística l'edat de tretze anys, quan va pintar una marina, el seu primer quadre. Als 18 anys publica una revista, La Figue; ell n'era l'únic redactor, l'impressor, l'il·lustrador i, finalment, l'únic client. Després d'una estada a Perpinyà, va marxar a París, on després de moltes temptatives va ser admès, el 1885, a l'École des Beaux-Arts; és en aquesta època quan passà més penúries i quan va fer amistat amb Antoine Bourdelle i Paul Gauguin. Va ingressar en el grup del nabís i durant una primera etapa va fer pintures i ceràmiques d'estètica nabí.


Començà a interessar-se pels tapissos i en va fer diverses exposicions, però el treball de la tapisseria li afectava la vista i l'obligà a abandonar definitivament aquest art. És quan es dedicà exclusivament a l'escultura; molt influenciat pel seu amic Gauguin, les seves escultures tenen un caràcter alhora solemne i senzill, amb un gran equilibri i sempre emmarcant-les en figures geomètriques, centrant-se en el nu femení, moltes vegades amb la basades en la model Dina Vierny.

El 1905 li va arribar l'èxit al Saló de l'Automne, on hi exposa la Mediterrània. A partir d'aquest moment, va fer exposicions a París, Nova York, Berlín, Chicago, etc. Rebia encàrrecs i també il·lustrava diversos llibres, com les Èglogues de Virgili, el 1925, L'Art d'estimar d'Ovidi, el 1935, o Cants pour elle, de Paul Verlaine.

Tors de Venus